dimecres, 3 de març de 2010


La meva és una recerca cap als camins de les normes que hem establert en el desordre que suposa estar enmig del caos que ens inspira l’univers.

Un sistema de normes inventat per i a través dels homes, caòtic en moltes de les seves premisses. Premisses que, volguem o no, ens afecten i ens condicionen en els nostres pensaments i fets, en la nostra vida quotidiana.

Perversions dels signes i llenguatges.
Simulació d’una realitat creada.
Actituds kitsch en la simulació.
Les màscares i els alter-ego hiperreals.
Caos contradictori perquè som nosaltres els que hem volgut buscar una veritat allà on n’hi poden haver mil.

Només el caos.
Només el caos és el desencadenant d’una hipocresia perfectament kitsch.

Només els humans podien caure en l’engany de creure que tot el que s’han inventat és real.

Persona: mot emprat originàriament en grec per designar la màscara utilitzada per un actor i, després, per indicar el paper que l’actor assumia. Finalment s’extengué a qualsevol individu en l’escenari de la vida.



S’entén, doncs, que per estudiar la relació que s’estableix entre home/dona i societat, sigui més adequat estudiar les relacions que l’individu manté amb els mediadors (objectes i productes) d’aquesta societat, en la “bombolla espai-temps” de la seva vida quotidiana, i encara més adequat construir la realitat social per mitjà dels missatges que aquesta realitat envia a l’individu, entre els quals els signes del llenguatge o les imatges de televisió no són més que un dels aspectes importants.

KITSCH,
SIN TI LAS COSAS...
SÓLO SERÍAN LO QUE SON”
(A. Moles: El Kitsch. El arte de la felicidad)
Aquesta màscara es nodreix d’elements kitsch; per exemple: el daurat, un dels elements més comú en les peces que he fet, és una pintura plàstica com qualsevol altre, però no deixa de ser un recobriment amb intenció glamourosa. O sigui: a diferència de dissimular, que amaga una cosa que té, el kitsch mostra una cosa que no té.

El daurat és un intent d’afectació. Acceptem l’aparença de les coses: l’aspecte visual és el més important. És a dir, si l’exterior material d’un objecte ens resulta seductor ja res més importa. L’aspecte extern i la bellesa de l’objecte és consumit per tots nosaltres com una veritat inqüestionable. El daurat ven. El daurat és símbol d’èxit, poder, riquesa i bones maneres. És clar, només aparentment. Aquesta actitud “kitsch” va néixer a Munich el 1860, i és una paraula ben coneguda per l’alemany meridional: Kitschen significava fer mobles nous a partir de vells. O sigui, fer passar gat per llebre. Ho podríem entendre com una negació d’allò autèntic. El kitsch es mostra vigorós durant el naixement de la cultura burgesa, en el moment en que aquesta cultura es considera opulenta, és a dir, d’excés de mitjans respecte de les necessitats, i per tan d’una gratuïtat limitada.
La relació que estableixen entre els objectes les persones “Kitsch” (la paraula també pot servir per expressar un adjectiu està vinculada amb la idea d’un antiart de la felicitat, d’una situació intermitja, que participa de l’amuntegament del posseïdor feliç, justificat “moralment” amb el pretext d’allò funcional (aquest és l’exemple (...) del souvenir)

presentació dels treballs realitzats fins el mes de Març del 2006: maleta-afectació, sabates-ornamentació, arbre de nadal, glamour, senyor, gos-guardiola, bicicleta.

Joguines amb les que ningú vol jugar

Les joguines són una part molt important en l’educació d’un nen. Perquè quan un infant gaudeix, aprèn el doble: se’n recorda més tard perquè ho ha jugat en primera persona.

D’alguna manera, les joguines són, en forma de regal, orientacions sobre la nostra “realitat” caòtica que la societat envia, com un missatge a l’inconscient del futur adult. Incentius potentíssims que estimulen al nen en forma de signes i normes, i que, en paraules de Jean Baudrillard “Emmascaren l’absència de realitat profunda”, i acaben esdevenint representacions banals de rols i perjudicis molt ben amagats. Quan sigui més gran perdrà el pensament abstracte i immaterial del que l’envolta i es convertirà en “adult”.
Les joguines són el primer missatge que rep de la societat en forma de “cosa material” que annel·la consumir. I no només això, sinó també d’una manera que ens semblarà familiar: la il·lusió de consumir novetat.

L’escrit diu: “Em tenyiré el cabell castany perquè està de moda”. Cobertura de necessitats bàsiques. Un invent de l’home en un excés de mitjans.
Què pot arribar a significar la Barbie per a les nenes? Fins a quin punt les ajuda a saber desenvolupar-se com a individus en societat? Què es pot esperar d’un objecte fet a EEUU i que s’ha comercialitzat a tot el món, expandint-se i conquerint territoris d’una manera semblant a la invasió de la Coca-cola? A quin racó de món no ha arribat encara la Coca-cola? I la Barbie? I el Mc Donald’s? I les pel.lícules de Hollywood?


Veig les dones obsessionadíssimes a mantenir-se guapes i joves, quan la nostra naturalesa no és així. Som individus temporals i caducs, i l’aspecte exterior només és una de les qualitats (si se’n pot dir així) que pot tenir una dona.

Però diàriament se’ns presenten als mitjans de masses uns anuncis amb persones exteriorment perfectes, estereotips que acaben esdevenint quotidians, perquè els veiem cada dia per la televisió. La televisió ens informa. La televisió ens demana acció per mantenir-nos la il.lusió de que nosaltres (la massa) encara podem cridar, encara podem votar, encara podem manifestar-nos. És clar, tot simulat des del sofà de casa, mentre el cervell descansa i s’atrofia tranquil. Passius davant una pantalla que sembla observar-nos perquè parla de nosaltres. Però qui parla de qui: és la televisió la que ens descriu o som nosaltres que hem esdevingut la imatge del que ens passen per la televisió?


Però no són només les dones les que estan violentament afectades per els prejudicis que aboquen sobre el seu rol social: la cultura es retroalimenta amb la societat, a través dels mitjans de comunicació de masses, bombardejant pornogràficament els cervells de la “massa”, portadors d’una realitat construïda i que ocupa una gran part del nostre espai psicològic.. Inculcant uns valors que fan que la cultura1 tendeixi a globalitzar-se, a favor de la cultura nord-americana, i perdent els valors o les opinions de cada individu: aquest esdevé, llavors, part de la massa. Una massa de població que, en paraules de Baudrillard, “no volen més que signes, idolatren el joc dels signes i dels estereotips, idolatren tots els continguts mentre es resolguin en una seqüència espectacular.”


1 La cultura inclou totes les coses que porten el segell de la societat, que són productes de l’home i en les quals l’home s’hi reflexa. La forma del plat o la taula són portadors de signes, de la mateixa manera que les paraules del llenguatge.

“Massa sense parla que està allà per els portaveus sense història. Admirable conjunció la dels que no tenen res a dir i les masses que no parlen. (...) Ni histèria ni feixisme potencial, sinó simulació per precipitació de tots els referencials perduts. Caixa negra de tots els referencials, de tots els sentits que no han fet arrels, de la història impossible, dels sistemes de representació introbables, la massa és allò que queda quan s’ha oblidat tot allò social.”

“Les masses són el “mirall d’allò social”? No, no reflexen allò social, ni reflexionen en allò social- és el mirall d’allò social el que ve a trencar-se sobre elles.”
Baudrillard





“Cui-ne-ta”
El que faig és acollir amb les mans ben obertes allò que la societat rebutja i, conseqüentment, llença a les escombraries. El que en realitat passa amb aquests objectes és que després, un cop acollits, són transformats. Per això utilitzo un maquillatge de codis banals que el nivell social i cultural alt (si no fos així, no es llençarien tants objectes) accepten.




“De pie y moviéndose, los individuos adoptan un comportamiento “cool”, muy flexible, muy “design”, adaptado a la “estructura” de un espacio “moderno”. Sentados, en su rincón si es que así puede llamársele, se agotan secretando una soledad artificial, envolviéndose en su propia burbuja. Es una bonita táctica de disuasión: se les condena a usar toda su energía en esta defensiva individual. Curiosamente, reencontramos de este modo la misma contradicción del objeto Beaubourg: un exterior móvil, conmutativo, “cool” y moderno-un interior crispado sobre los viejos valores.(...) a semejante envoltório arquitectónico sólo podía corresponderle el vacío interior.”


“(...) En adelante, la única verdadera práctica cultural será la de las masas, la nuestra (se acabó ya la diferéncia) es una práctica manipulatoria, aleatoria, de laberintos de signos, que ya no tiene sentido.”
J. Baudrillard

“Su mundo es dispersión de luminarias de la no identidad, de algo que brilla sin durar en el fondo sombrío de la nada” Manuel Ballestero


Fotografies finals de la cui-ne-ta manipulada


“Patria di poco amore” és una frase del llibre El devenir y la apariencia de Manuel Ballestero, citant a Rabean.




Bibliografia

MOLES, Abraham El Kitsch. El arte de la felicidad Ed. Paidós, Barcelona 1990
Revista Homonosapiens. Nº2. Ramon Buxo Serret. “El conflicte cultural, l’autocorrecció de paràmetres mentals i el principi dels límits mòvils”
BALLESTERO Manuel El devenir y la apariencia Ed. Anthropos, Barcelona 1985
SERRANO Sebastià L’instint de la seducció Ara llibres, Badalona 2005
BAUDRILLARD, Jean Cultura y simulacro Ed. Kairós, Barcelona 1998
GREENBERG, Clement Kitcsh y vanguardia europeaNOGUÉ, Àlex i DESCARGA, Joan Límits del dibuix Ed. Universitat de Barcelona, Barcelona 2005


Objectes explicació
Objectes i treballs paral·lels a l’estudi de la teoria artística:

“Les sabates perfectes per estar estupenda”

Unes sabates maquillades. Tenen la sola d’or i elements que recorden el luxe però són falsos. Per tan, són aparentment luxoses. Són Kitsch, i són irònicament cursis.


“Senyor”, ninot de fusta pintada amb esclop de fusta
Una joguina antiga que ja representava un senyor ben vestit. Però només té un esclop on hi posa els dos peus. No és res més que la il·lustració de la teoria que no és or tot allò que brilla, que un senyor que va ben vestit no sempre és que ho tingui tot resolt. Algú va dir-me un dia que una persona que estigui a dalt de tot (en algun càrrec, per exemple...) és perquè ha fet alguna cosa malament.


“Vull ser com papá i mama”

Joguina que és una guardiola per algun futur estalviador. La idea de saber guardar i tractar els diners adequadament, tal i com ho faria un bon capitalista. I jo hi he afegit la paraula glamour, li he posat estrelles i una capa de lleopard falsa. Aixa és una joguina totalment preparada per una nena futura capitalista.




“Glamour”

Una torre inestable està pintada per la part de dalt de daurat, i decorat amb perles falses. La “pell de lleopard” està a punt de caure i amb la inclinació de la torre dóna una sensació de tensió. Amb aquest treball vull expressar la incomprensió que tinc al pensar en què és el glamour, i no tinc més remei que compadir-me per la gent que es creu glamourosa, perquè és un concepte fals, és un engany, és un maquillatge que a mi no em diu res. Simplement em fa gràcia, em fa gràcia portar-lo fins a l’extrem amb daurats i purpurines, i deixar-lo en ridícul.